HUTUS I TUTSIS, la tèrbola historia de Rwanda

Oficialment, el genocidi dels tutsis a Rwanda, va tenir lloc en 1994, però anteriorment va haver diverses matances , fins a arribar a la de 1994 que es va saldar amb un milió de tutsis assassinats.
El diari belga «Li Soir», escrivia referent a això « ...es tractava d'arrossegar al major nombre possible de persones [de hutus] en aquesta bogeria criminal, amb el doble propòsit de comprometre al màxim de gent, i de ser el més eficaces possible. El resultat és eloqüent: un milió de morts i milers d'assassins».

Les causes d'aquesta matança, com no, té a veure amb la possessió de les riqueses naturals del país. Els tutsis, en la seva majoria ramaders, havien estat afavorits pels colonialistas alemanys, i quan aquests van ser derrotats en la I GM, van ser substituïts pels belgues, que van seguir amb la mateixa política, en detriment dels hutus. Així, mentre els tutsis rebien una certa educació i els seus caps eren alçats a llocs polítics amb les seves engrunes econòmiques, els hutus -agricultors- eren relegats, se'ls negava l'accés a les escoles, ensenyament, etc.,. Sent majoritaris en el país, eren sotmesos per la minoria tutsi que els tractava com a serfs.

Els missioners els catòlics, es van dedicar a adoctrinar als hutus i a inculcar-los el sentiment d'ocupar el seu lloc majoritari en el país. Ambdues ètnies estaven repartides en dos països Rwanda i Burundi, curiosament els dos únics països les fronteres dels quals existien abans de l'arribada dels colonitzadors. I no van ser modificades.

En 1962, a l'accedir a la «independència» Burundi, els caps i capitosts hutus, van ser gairebé exterminats pels tutsis. AL mateix temps, a Rwanda, van anar els hutus els quals van massacrar a milers de tutsis, exilándose altres quants milers a Uganda i Rwanda. L'horrible massacre de 1994 a Rwanda en la qual van perir un milió de tutsis va ser impulsada, i després permesa per les potències estrangeres presents en la zona, que en comptes d'intervenir i parar la matança, van retirar les seves tropes sota el pretext de no ingerencia... L'ONU, es va limitar a redactar alguna resolució que, naturalment, no va ser aplicada.

Cap a un món unificat.

Mikhaïl Gorvatxov:
Perestroika és un terme que té molts significats, però si n'hagérem d'elegir un entre tots diríem que la Perestroika és una revolució.

Perestroika és una paraula russa (перестройка) que significa reestructuració que va ser utilitzada en el llenguatge polític i periodístic internacional dels anys vuitanta del segle XX per referir-se al procés de reforma política de la Unió Soviètica iniciat per Mikhaïl Gorbatxov.

UN SOMNI EFÍMER

Si a Dubcek se le puede reprochar algo, es el intentar hacer realidad un sueño; algo mejor para aquel pueblo, pero él mismo comprendió que aquello había sido sólo eso; un sueño de primavera.

CONFLICTE DE IRLANDA.

El conflicte d'Irlanda del Nord (també conegut en anglès com The Troubles o Els Embolics) va ser un conflicte de gran violència per l'estatus polític d'Irlanda del Nord, que va provocar gran pèrdua de vides humanes durant la segona meitat del segle XX.

Va involucrar, d'una banda, a la població Protestant (majoria), partidària de preservar els llaços amb la Gran Bretanya, i d'altra banda a la població catòlica (minoria), partidària de la independencia o bé la integració de la província amb la República d'Irlanda, al sud, país aclaparantment catòlic.
Ambdós bàndols van recórrer a les armes, i la província es va enfonsar en una espiral de violència que va durar des de fins dels anys '60 fins a la signatura de l'Acord de veirnes Sant, el 10 d'Abril de 1998 que va asseure les bases d'un nou govern, en el qual catòlics i protestants comparteixen el poder.
No obstant això, la violència va continuar després d'aquesta data i encara continua de forma ocasional i a petita escala.

The Troubles han estat diverses vegades descrits com terrorisme, conflicte ètnic, una guerra d'escamots, un conflicte de baixa intensitat i, fins i tot, una guerra civil.
La violència del conflicte va sobrepassar en moltes ocasions les fronteres d'Irlanda del Nord, estenent-se cap a la República d'Irlanda i el Regne Unit.
Si bé el conflicte mai va ser una guerra declarada, la gran quantitat de baixes sofertes per les forces militars britàniques (725 morts i milers de ferits), els recursos emprats pel govern britànic durant més de 25 anys, la destrucció causada en moltes ciutats i pobles d'Irlanda del Nord i Anglaterra i el complex arsenal usat pels grups paramilitars fan pensar que el conflicte va ser una guerra de facto.

Conceptes clau:
Acord de divendres Sant on les seves disposicions era: -El principi que el futur constitucional d'Irlanda del Nord serà determinat pel desig democràtic de la seva població.

-Un compromís de pau entre els partits polítics de la regió.

-L'establiment d'una Assemblea Legislativa d'Irlanda del Nord.

-L'establiment d'un Consell Britànic-Irlandès amb representants de totes les parts de les Illes Britàniques.

-El desarmament dels grups paramilitars.

-La transformació de la militaritzada Política Real de l'Ulster en un servei de policia civil. -El retir de tropes britàniques.

-L'alliberament dels presos paramilitars pertanyents a les organitzacions que respectin l'alt el foc.
-La modificació de la demanda constitucional irlandesa sobre Irlanda del Nord. -L'eliminació de l'Acta de Govern d'Irlanda de 1921 per part del Parlament Britànic, on es proclamava la partició d'Irlanda.

-El reconeixement oficial de l'idioma Irlandès a Irlanda del Nord. El 28 de juliol de 2005 l'IRA provisional va anunciar el cessament de la lluita armada. Oficialment, l'IRA es va considerar desmantellat el 3 de setembre de 2008, quan el seu Consell Armat ja no estava operatiu, segons va informar la Comissió Independent de Control, afegint que no existia una estructura de líders capaç d'organitzar-se


IRA: L'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional , comunament conegut com PIRA (de l'anglès Provisional Irish Republican Army) o col·loquialment com els provos, és la més coneguda i activa organització republicana armada a Irlanda i Irlanda del Nord des de 1969 . Es autoproclama hereva legítima de l'antic IRA. Aquella organització ha complert el rol d'exèrcit d'alliberament nacional a través la història moderna de la República d'Irlanda i d'Irlanda del Nord.




El Unionisme: És la la ideologia que promou el manteniment o l'enfortiment dels vincles polítics i culturals entre Irlanda (sovint i especialment, Irlanda del Nord) i Gran Bretanya, i que originalment defensaven que les relacions institucionals entre ambdós països es desenvolupessin en el marc de l'Acta d'Unió de 1800, que els va unir en una sola entitat política.

Sinn Fein: És un partit polític Irlandès. Si bé en els seus inicis va ser fundat per Arthur Griffith com partit monàrquic nacionalista anglès, en 1917 la seva política va canviar cap al suport a la creació d'una república irlandesa, i des de llavors forma part del grup de partits republicans irlandesos. El seu objectiu consistia en portar a terme la reunificació de la illa d'Irlanda, per a superar la coparticipación en els estats efectuada en 1920: Irlanda del Nord i el que avui coneixem com la República d'Irlanda.

Un enemigo hábil ataca donde más seguro crees estar.

Pearl Harbour:


- Solemos pensar que somos invencibles y ahora nuestros mejores barcos han sido destruídos por un enemigo al que considerábamos inferior.

Caballeros, muchos de ustedes no me conocían cuando podía utilizar las piernas; yo era fuerte y orgulloso, y arrogante. Ahora me pregunto en cada instante de mi vida por qué Dios me puso en esta silla. Pero cuando llego a ver la derrota en los ojos de mis compatriotas, en sus ojos ahora mismo, empiezo a pensar que me dio una lección de humildad para momentos como este en los que necesitamos recordar quienes somos, que no nos rendiremos, ni cederemos.

És certament un bé d'interés cultural?

València i Múrcia s'uneixen a Madrid i declararan els bous Bé d'Interès Cultural. Un dia després que la comunitat que presideix Esperanza Aguirre anunciés la decisió en meitat de la polèmica que ha obert el debat en el Parlament català sobre la prohibició o no de la festa nacional a Catalunya, s'uneixen aquestes dues autonomies més amb governs 'populars'.

El conseller de Governació, Serafí Castellà, ha informat que el Govern valencià ha iniciat els tràmits per a declarar Bé d'Interès Cultural (BIC) les corregudes de bous i les diferents modalitats de 'bous al carrer'. En aquest sentit, ha assegurat que se segueix la línia de "defensa de les tradicions culturals i artístiques", en aquest cas "molt arrelades" a la Comunitat Valenciana.

Castellà, en la roda de premsa posterior al ple del Consell, ha assenyalat que mentre governi el PP a la Comunitat Valenciana les corregudes de bous i els festejos taurins "estaran garantits". En aquesta línia, ha explicat que la declaració de BIC es farà "a través del tràmit ordinari", és a dir, mitjançant un decret que no passarà per les Corts Valencianes. La decisió de declarar les corregudes de bous i els "bous al carrer" BIC s'ha adoptat en compliment de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, que establix que la Generalitat ha de vetllar pels senyals d'identitat del poble valencià, i de la llei de Protecció del Patrimoni Valencià, segons el conseller.

IRENE SENDLER

Irene Sendler, Heroína del Holocausto Judío
Mientras la figura de Oscar Schindler era aclamada por medio mundo gracias a Steven Spielberg que se inspiró en él para hacer la película que conseguiría siete Oscar en 1993 narrando la vida de este industrial alemán que evitó la muerte de mil judíos en los campos de concentración, Irena Sendler seguía siendo una heroína desconocida fuera de Polonia y apenas reconocida en su país por algunos historiadores, ya que los años de oscurantismo comunista habían borrado su hazaña de los libros de historia oficiales. Sin embargo, en 1999 su historia empezó a conocerse y fue, curiosamente gracias a un grupo de alumnos de un instituto de Kansas y a su trabajo de final de curso sobre los héroes del Holocausto. En su investigación dieron con muy pocas referencias sobre Irena, sólo había un dato sorprendente: había salvado la vida de dos mil quinientos niños Cómo es posible que apenas hubiese información sobre una persona así? Pero la gran sorpresa llegó cuando tras buscar el lugar de la tumba de Irena, descubrieron que no existía porque ella aún vivía, y de hecho todavía vive. Hoy es una anciana de noventa y siete años que reside en un asilo del centro de Varsovia en una habitación donde nunca faltan ramos de flores y tarjetas de agradecimiento procedentes del mundo entero. Cuando Alemania invadió el país en 1939, Irena era enfermera en el Departamento de Bienestar Social de Varsovia el cual manejaba los comedores comunitarios de la ciudad. En 1942 los nazis crearon un ghetto en Varsovia e Irena horrorizada por las condiciones en que se vivía allí se unió al Consejo para la Ayuda de Judíos. Consiguió identificaciones de la oficina sanitaria, una de cuyas tareas era la lucha contra las enfermedades contagiosas. Como los alemanes invasores tenían miedo de que se desatara una epidemia de tifus, toleraban que los polacos controlaran el recinto. Era un momento horroroso, debía convencer a los padres de que le entregaran sus hijos y ellos le preguntaban: "¿Puedes prometerme que mi niño vivirá?"...... ¿Qué se podía prometer cuando ni siquiera se sabía si lograrían salir del gueto? Lo único cierto era que los niños morirían si permanecían en él.Las madres y las abuelas no querían desprenderse de sus hijos y nietos. Irena las entendía perfectamente, en aquel entonces, ella era madre, y de todo el proceso que ella llevaba a cabo con los niños, el más duro era el momento de la separación. Cada vez que le ocurría algo así, luchaba con más fuerza por salvar a más niños. Comenzó a sacarlos en ambulancias como víctimas de tifus, pero pronto se valió de todo lo que estaba a su alcance para esconderlos y sacarlos de allí: cestos de basura, cajas de herramientas, cargamentos de mercaderías, sacos de patatas, ataúdes... en sus manos cualquier elemento se transformaba en una vía de escape. Con su ayuda, elaboró cientos de documentos falsos con firmas falsificadas dándole identidades temporarias a los niños judíos. Irena vivía los tiempos de la guerra pensando en los tiempos de la paz. Por eso no le alcanzaba con mantener con vida a esos niños. Quería que un día pudieran recuperar sus verdaderos nombres, su identidad, sus historias personales, sus familias. Entonces ideó un archivo en el que registraba los nombres de los niños y sus nuevas identidades. Apuntaba los datos en pedazos pequeños de papel y los enterraba dentro de botes de conserva bajo un manzano en el jardín de su vecino. Allí aguardó sin que nadie lo sospechase el pasado de dos mil quinientos niños... hasta que los nazis se marcharon.Pero un día, los nazis supieron de sus actividades. El 20 de octubre de 1943, Irena Sendler fue detenida por la Gestapo y llevada a la prisión de Pawiak donde fue brutalmente torturada. En un colchón de paja de su celda, encontró una estampa ajada de Jesucristo. La conservó como el resultado de un azar milagroso en aquellos duros momentos de su vida, hasta el año 1979, en que se deshizo de ella y se la obsequió a Juan Pablo II. Irena era la única que sabía los nombres y las direcciones de las familias que albergaban a los niños judíos; soportó la tortura y se rehusó a traicionar a sus colaboradores o a cualquiera de los niños ocultos. Le rompieron los pies y las piernas además de innumerables torturas. Pero nadie pudo romper su voluntad. Así que fue sentenciada a muerte. La resistencia le había sobornado porque no querían que Irena muriese con el secreto de la ubicación de los niños. Oficialmente figuraba en las listas de los ejecutados, así que a partir de entonces, Irena continuó trabajando pero con una identidad falsa.Al finalizar la guerra, ella misma desenterró los frascos y utilizó las notas para encontrar a los 2.500 niños que colocó con familias adoptivas. Los reunió con sus parientes diseminados por todo Europa, pero la mayoría había perdido a sus familiares en los campos de concentración nazis. Los niños sólo la conocían por su nombre clave: Jolanta. Irena Sendler lleva años encadenada a una silla de ruedas, debido a las lesiones que arrastra tras las torturas sufridas por la Gestapo. No se considera una heroína; nunca se adjudicó crédito alguno por sus acciones. . Sin embargo, y a no dudarlo, es toda una heroína Donanfer